Des que es va inventar el motí, seguir essent capità ha passat a ser quelcom fortuït.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
...i em direu boig; mes des de la meva follia, us ensenyaré fins on el vostre seny no us permet arribar ni en somnis.
El contingut d'aquest bloc està sota llicència de:
Catalanitza't
Arxiu del blog
-
►
2014
(1)
- ► de setembre (1)
-
►
2008
(10)
- ► de desembre (3)
- ► de novembre (3)
- ► de setembre (1)
veïns
- a l'estació de trens (joan)
- a mitjanit (sshhhhh)
- anotacions al marge (giorgio)
- aquari (martí)
- brisalls de mar (mar)
- changing, again (albert)
- Das Schicksal mischt die Karte, wir spielen (Schopenhauer) (arsvirtualis)
- des del balcó (omar)
- des del meu mar (arare)
- el bec del lloro (el lloro)
- el café d'en litus (litus)
- gemma blog (gemma)
- gotes d'isnel (isnel)
- joanaina (joanaina)
- la monja travestida (pentesilea)
- la panxa del bou (júlia)
- la tertúlia (els tertulians)
- missatge rebut (clara)
- mitjanit (aina)
- nòmades del vent (elur)
- post-its sacados de la papelera (xurri)
- saragatona (pere)
- un salt al món (frederic)
- univers privat (bitxo)
- voltant amb voltaire (voltaire)
veïns dins l'ascensor
14 comentaris:
El motí va sorgir com una coseqüència de l'invent de l'ofici de capità. ing-iang ;)
Si en lloc de capità hi posem revisor de tren, el comentari de voltaire encara pren més volada. És que pensava en l'incident de l'altre dia entre un revisor de tren i un pediatra cubà, camí de Figueres...
Quina responsabilitat...deixa, deixa...
Bona nit, voltaire. Amb el teu comentari m’has fet venir a la memòria un acudit gràfic, del que malauradament no en recordo l’autor. En el dibuix es podia veure un home remant amb esforç, i tres o quatre senyors ben vestits —amb barret de copa i cigar havà inclòs. El text de sota venia a dir si fa o no fa això: — Martínez, más deprisa y menos quejas, hombre. O acaso no vamos todos en el mismo barco?
És el que te la democràcia...
:o)
Ai! isnel... i encara que d’aquesta ens n'hem assabentat, que de quantes més com aquesta en deuen passar a diari, i ningú se’n fa reso.
Això, arsvirtualis, qui ho vulgui que en sigui de capità, que de mariner es viu millor —o si més no més tranquil. (i més, si en un moment donat hom es pot amotinar). ;-)
Siguem democràtics, doncs, i amotinem-nos, xurri. Va, ves escollint capità, que jo vaig convocant als mariners. :-)
ostres, hauria jurat que havia deixat un comentari, em smebla que començo a fer catúfols, jo! bé, també ens podem amotinar sense capità, no? ÔÔ
amotinar és un verb que sempre m'ha agradat a més de resultar molt divertit i de gran profit per a les realcions personals, el contacte humà i el joc...a mi m'encata quan algú o jo dic "vinga va no m'amotines" :))))
Quina llàstima que el capità no es pugui amotinar contra la mala fortuna.
Bé no, no em fa llàstima.
En el teu cas, arare, obviarem la figura del capità. ;-)
Ostres, joan, se m’acaben d’amotinar les paraules. No sé que dir... :-)
Quina mala fortuna, vagalume? la d’haver estat objecte de motí? o, la que ha dut als amotinats a amotinar-se? ;-)
Publica un comentari a l'entrada