diumenge, 14 de novembre de 2010

SI

Se us ha embussat mai el cervell? A mi em passa sovint. Potser fins i tot massa. I no vull creure que em vingui donat per cap mal funcionament del mateix, no senyor, no estic disposat a acceptar quelcom així. Prefereixo més inclinar-me a pensar que aquestes obstruccions mentals, no són altre cosa que les seqüeles pròpies de continuades indigestions. I no m'estic referint pas als pesats processos digestius tan donats en èpoques com aquesta, en què castanyes i panellets formen part de la nostra dieta per uns dies. Aquests problemes estomacals, amb un parell d'Almax s'enllesteixen ràpid. El que a mi se'm fa realment difícil de digerir és el pensament humà. Que per què? Doncs, és difícil d'explicar, però... Vejam, va, us ve de gust una miqueta més de lectura? Si? No us prendré massa més temps, paraula. Deixeu-me que us posi un exemple.

Ahir mateix, sense anar més lluny, llegeixo una noticia al diari AVUI sota el titular "Creix l'independentisme". Acompanya el text una fotografia de la multitudinària manifestació del 10 de Juliol a Barcelona. El seu contingut està basat en l'últim baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió. "L'independentisme està en efervescència", diu només començar. Fins aquí cap problema. La veritat és que hom pot arribar a llegir la seva totalitat sense més entrebancs que els normals d'una lectura amanida de xifres percentuals. El malestar general ve després d'ensalivar-la i engolir-la. Perquè en ple procés digestiu, tot començant a imaginar-me de quina manera aquesta efervescència es traduirà en vots el proper 28N, és quan em venen tots els mals. La meva ment entra en ebullició i m'assalten imatges del reclam d'un fals vot útil per acabar convertint-lo en inútil, de resultats d'enquestes que enlloc reflecteixen allò que sembla que els ciutadans volen, d'absurdes picabaralles entre els qui ens hauríem de donar la mà, de polítics posant-se en boca la paraula Independència quan no anhelen anar més enllà d'un autonomisme amb tuf de resclosit, i de grollers atacs orquestrats a desprestigiar a aquells que poden fer nosa. El meu malestar s'aguditza. La simptomatologia és del tot clara: rodolament de cap, enterboliment de la visió i punxades a les temples. Motiu: inflamació de la zona encefàlica. Conseqüència: Embussament cerebral.

Per una bona salut mental, no permetem que ens distorsionin la realitat. Per a la Independència, no hi ha cap més vot útil que no sigui votar Independència. Perquè Independència vol dir ser lliures d'una vegada per totes. Així de clar i així de fàcil. Portem ja massa temps caminant i el camí ha estat feixuc i llarg. No vulguem allargar-lo donant més voltes per arribar-hi.

Tu la vols?

Jo la vull.

Si vols la INDEPENDÈNCIA, VOTA INDEPENDÈNCIA

El 28N, diguem

dissabte, 14 d’agost de 2010

No fotem el burro



Els logos de les formacions polítiques, s’han posat per ordre de constitució. També s’han d’entendre incloses la resta de forces independentistes que pel seu nombre i donat l’espai no hi figuren.

No són moments per retrets, ni per personalismes, ni per menyspreus, ni per fer valoracions de si hom és més o menys independentista que altri. Són moments en els que la unitat és, més que necessària, imprescindible per assolir els nostres objectius. És moment d'abandonar el singular i parlar en plural. Deixem de criticar-nos, i tant de bo sortissin 50 opcions més, que de més properes a cadascun dels que les seguissin, aconseguissin un convenciment mutu per anar de la mà en una sola. Calen revulsius que ens esperonin a tots plegats. Com molt bé va dir en Titot a Arenys de Munt, ja ens barallarem, i molt, quan discutim la constitució, però no per assolir la independència.

Per arribar al nostre destí, és imprescindible que fem el camí junts; i no el podrem fer si ens entestem a negar-nos com a companys de viatge.

Salut!

dimecres, 7 de juliol de 2010

Manifestació (mail)


Jo sóc un ciutadà com tu, i com tu estic reenviant ara aquest mail. Dissabte vinent, dia 10 de juliol de 2010, tenim un deure i un dret a exercir. Tenim el deure d'estar allà on s'espera que estem, i el dret a mostrar la nostra indignació. Pensis com pensis, per damunt de tot ets català —si vols, clar.

Els catalans tenim el defecte, o la virtut, de no esverar-nos amb facilitat; però, sempre que ens han humiliat, hem sabut respondre amb rotunditat. Ara toca altre cop moure cel i terra. Toca convèncer-nos i convèncer, que cal anar a la MANIFESTACIÓ.

A Catalunya L'11 DE SETEMBRE DE 1977, s'assolí un precedent històric en sortir al carrer UN MILIÓ DE CIUTADANS per reclamar un ESTATUT que ara s'atreveixen a retallar. Si amb la dictadura encara calenta fórem prou valents, ara amb una democràcia del tot instaurada, hem de ser ENCARA MÉS CAPAÇOS.

Que no ens espanti la xifra. Superem-la. Ens veiem dissabte.

VISCA CATALUNYA!

dilluns, 22 de febrer de 2010

25 anys sense Espriu

Homenatge a Salvador Espriu

Quan ànima i escriptura es conjuntaren, nasqué l'esperit d'escriure.

I en el barboteig de les lletres, sorgí ESPRIU.



dissabte, 13 de febrer de 2010


Seguirem insistint...
... i aconseguirem que se'n parli.

Ànims!

El 28 de febrer ja és a tocar. I encara i no ser del tot coincident per pocs dies, és una data molt significativa per treure'ns les pors del damunt.

No us perdeu el reportatge d'Euronews

dimarts, 26 de gener de 2010

Onion Sellers

Fa ja uns quants anys, vaig ser —no me n’amago— un dels tants que criticaven internet. El volum desmesurat d’informació sense ordre ni concert que s’hi començava a trobar, generava seriosos dubtes sobre la seva credibilitat.

De fet, això ha estat i és així; tot i que qui vol, pot perfectament trobar allò que cerca amb prous garanties sobre la certesa del seu contingut.

Altra cosa, però, és que realment ho trobi. Perquè el problema que tenim ara —em permetreu que pluralitzi, oi?—, és que ens hem arribat a creure que a internet hi és tot. I no, o sí, o potser sí, o no. La veritat és que no ho sé, però, el que sí sé, és que de ser-hi, hi ha coses tan amagades que no hi ha manera de trobar.

Avui mateix sense anar més lluny, se m’ha acudit cercar l’origen d’aquella expressió de significat tan conegut, i que es refereix a la ceba.

Sí, sí, no us heu equivocat pas, m’estic referint de totes totes a: "ser de la ceba".

Perquè gairebé tothom sap que significa "ser de la ceba", però, algú sap d’on ve la referida expressió?

Si us voleu entretenir en la seva recerca, trobareu coses curioses i interessants, però, no n’espereu tampoc gaires.

I com que entre totes elles, no n’he sabut trobar cap que em convencés per allò de denotar una veritat absoluta, m’he inclinat per la collita pròpia i acabar pensant que potser "ser de la ceba" ve de la nostra afecció a menjar calçots.

Mentre deixo obert el post per a què hi digueu la vostra, aprofito per recordar-vos que sigueu o no de la ceba, tenim calçotada convocada.

dimarts, 19 de gener de 2010