No és el mateix haver-se cultivat que haver estat llaurat.
dimarts, 9 de desembre del 2008
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
...i em direu boig; mes des de la meva follia, us ensenyaré fins on el vostre seny no us permet arribar ni en somnis.
12 comentaris:
Ni tampoc haver estat sembrat que haver germinat...
M'has fet somriure amb aquesta metàfora Pensador :*)
ostres, escrius poc, però quan escrius fas pensar, eh? :)
un somriure i un petó.
Moltes hores si no es llaura el conreu no tira endavant.
En castellà llaurar també es diu "romper la tierra" per tal de permetre que les arrels de les noves plantes puguin aprofundir més i així facilitar el posterior creixement.
Clar... que als boscos ningú no llaura i ben macos que creixen els vegetals, oi? :)
i si cadascú de nosaltres fos un arbust, no seria el mateix que algú ens regués o que ens mulléssim... :-)
Pensador, penso el mateix que la Montse. Lo bo es fa esperar...!
Salut!
i bon dia al nou dia
(i vinga a ploure!)
Un somriure és molt. Gràcies, elur.
I que puc fer, sinó, des d'un bloc com aquest, que es diu com es diu?
Un petó rialler, Montse.
Oi, monsieur Voltaire, oi! De ben segur que la natura és més sàvia que l'home, a l'hora de sembrar i podar.
Certament, marina, és cosa del temps verbal. Quan hom es cultiva a si mateix, ho fa en pro d'extreure'n un benefici propi. Quan a hom el llauren, el benefici no és sinó per a qui l'ha llaurat.
doncs hi ha un abisme,
un rega el seu jardí amb estima,
ser llaurat comporta deixar solcs...
salut
ni cultivar-se o que et cultivin
romanidemata, has donat just en allò que se'n diu el clau.
Bona nit, Deric. Cert. Tampoc és el mateix. Ara, que hom es cultivi a si mateix o bé sigui cultivat per altri, sempre encara serà molt diferent a ser llaurat. I és que els solcs als que es referia en romanidemata, acostumen a tenir la seva profunditat. Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada