dimarts, 9 de desembre de 2008

119


No és el mateix haver-se cultivat que haver estat llaurat.

12 comentaris:

elur ha dit...

Ni tampoc haver estat sembrat que haver germinat...

M'has fet somriure amb aquesta metàfora Pensador :*)

Montse ha dit...

ostres, escrius poc, però quan escrius fas pensar, eh? :)
un somriure i un petó.

Voltaire- ha dit...

Moltes hores si no es llaura el conreu no tira endavant.
En castellà llaurar també es diu "romper la tierra" per tal de permetre que les arrels de les noves plantes puguin aprofundir més i així facilitar el posterior creixement.
Clar... que als boscos ningú no llaura i ben macos que creixen els vegetals, oi? :)

marina ha dit...

i si cadascú de nosaltres fos un arbust, no seria el mateix que algú ens regués o que ens mulléssim... :-)


Pensador, penso el mateix que la Montse. Lo bo es fa esperar...!

Salut!
i bon dia al nou dia
(i vinga a ploure!)

el pensador ha dit...

Un somriure és molt. Gràcies, elur.

el pensador ha dit...

I que puc fer, sinó, des d'un bloc com aquest, que es diu com es diu?

Un petó rialler, Montse.

el pensador ha dit...

Oi, monsieur Voltaire, oi! De ben segur que la natura és més sàvia que l'home, a l'hora de sembrar i podar.

el pensador ha dit...

Certament, marina, és cosa del temps verbal. Quan hom es cultiva a si mateix, ho fa en pro d'extreure'n un benefici propi. Quan a hom el llauren, el benefici no és sinó per a qui l'ha llaurat.

romanidemata ha dit...

doncs hi ha un abisme,
un rega el seu jardí amb estima,
ser llaurat comporta deixar solcs...

salut

Deric ha dit...

ni cultivar-se o que et cultivin

el pensador ha dit...

romanidemata, has donat just en allò que se'n diu el clau.

el pensador ha dit...

Bona nit, Deric. Cert. Tampoc és el mateix. Ara, que hom es cultivi a si mateix o bé sigui cultivat per altri, sempre encara serà molt diferent a ser llaurat. I és que els solcs als que es referia en romanidemata, acostumen a tenir la seva profunditat. Una abraçada.