La vida li diu a la mort:
— Quina dissort, haver de morir un cop has aconseguit néixer.
Després d’un breu silenci, la mort li contesta:
— Vols dir? Què series tu sense mi?
— Quina dissort, haver de morir un cop has aconseguit néixer.
Després d’un breu silenci, la mort li contesta:
— Vols dir? Què series tu sense mi?
5 comentaris:
No hi ha blanc sense negre
No hi ha felicitat sense tristor
No hi ha vida sense mort
Sàvies paraules, la nostra existència és un cúmul de paral·lelismes oposats
... i no hi ha post sense comentaris
Gràcies pel teu, alegria de la huerta
Ostres, juraria haver-ho llegit en un altre bloc ;)
Bon diumenge, Pensador!
De ben segur que sí, arare. Tot i que entre l'un i l'altre hi ha alguna petita diferència. Si vols jugar una estona a quelcom semblant a "les 8 diferències" ja saps...
Una abraçada "observadora" ;-)
La mort ens transforma quan ens fa sentir subtilment el seu contacte o ens abraça fortament. Sense poder ser qui vam ser, sense poder ser-hi on vam existir, tinc la certesa que seguim sent i seguim sentint-nos.
Publica un comentari a l'entrada