dilluns, 26 de novembre del 2007

110


La vida li diu a la mort:

— Quina dissort, haver de morir un cop has aconseguit néixer.

Després d’un breu silenci, la mort li contesta:

— Vols dir? Què series tu sense mi?


5 comentaris:

Alegria De La Huerta ha dit...

No hi ha blanc sense negre
No hi ha felicitat sense tristor
No hi ha vida sense mort

Sàvies paraules, la nostra existència és un cúmul de paral·lelismes oposats

el pensador ha dit...

... i no hi ha post sense comentaris

Gràcies pel teu, alegria de la huerta

Montse ha dit...

Ostres, juraria haver-ho llegit en un altre bloc ;)

Bon diumenge, Pensador!

el pensador ha dit...

De ben segur que sí, arare. Tot i que entre l'un i l'altre hi ha alguna petita diferència. Si vols jugar una estona a quelcom semblant a "les 8 diferències" ja saps...

Una abraçada "observadora" ;-)

arsvirtualis ha dit...

La mort ens transforma quan ens fa sentir subtilment el seu contacte o ens abraça fortament. Sense poder ser qui vam ser, sense poder ser-hi on vam existir, tinc la certesa que seguim sent i seguim sentint-nos.