Quan hom acaba amb un “per collons els meus” arriba a la satisfacció, però, no pas a la solució.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
...i em direu boig; mes des de la meva follia, us ensenyaré fins on el vostre seny no us permet arribar ni en somnis.
El contingut d'aquest bloc està sota llicència de:
Catalanitza't
Arxiu del blog
-
►
2014
(1)
- ► de setembre (1)
-
►
2008
(10)
- ► de desembre (3)
- ► de novembre (3)
- ► de setembre (1)
-
▼
2007
(15)
- ► de desembre (3)
- ▼ de novembre (3)
- ► de setembre (3)
veïns
- a l'estació de trens (joan)
- a mitjanit (sshhhhh)
- anotacions al marge (giorgio)
- aquari (martí)
- brisalls de mar (mar)
- changing, again (albert)
- Das Schicksal mischt die Karte, wir spielen (Schopenhauer) (arsvirtualis)
- des del balcó (omar)
- des del meu mar (arare)
- el bec del lloro (el lloro)
- el café d'en litus (litus)
- gemma blog (gemma)
- gotes d'isnel (isnel)
- joanaina (joanaina)
- la monja travestida (pentesilea)
- la panxa del bou (júlia)
- la tertúlia (els tertulians)
- missatge rebut (clara)
- mitjanit (aina)
- nòmades del vent (elur)
- post-its sacados de la papelera (xurri)
- saragatona (pere)
- un salt al món (frederic)
- univers privat (bitxo)
- voltant amb voltaire (voltaire)
veïns dins l'ascensor
12 comentaris:
i no és la solució, la satisfacció?
;)
bona nit, Pensador
mmm...juraria que aquest playboy de la foto podria ser una bona solució... jejejeje
És que hi ha molts afers que no tenen solució, la majoria.
La satisfacció arriba per una banda, però l'altra banda no sent ni molt menys aquesta satisfacció.
Vols dir que sempre és així? Vull dir pel que fa a la satisfacció... ;)
xD
jo diria que arriba, a seques, que això d'estar satisfet ja és una altra història...
jo és que sóc molt tímid , moooooooltttttttt !!!!
ummmm ????? ja sé que no sols posar fotos personals hehehehe però la meua ment de vegades pot ser maquiavèl·lica hehehe ... hauries de dir qui és aquest xic de la foto, heheheehe :))))))
Una abraçada ;)
Tard i malament, em poso a respondre aquests comentaris que ja fa que hi són i s’esperen.
mar, bona nit. A la vista de la foto, i pel comentari que també n’ha fet l’amic joan, cada cop em queden menys dubtes de què potser sí, el xicotet de la foto és una bona solució. ;-)
Ai! júlia, deu ser per això que s’acaba tan sovint amb la frase aquesta de “per collons els meus”. ;-)
Si senyor, alegria de la huerta. L’altra, es queda sense la satisfacció i de bon tros també sense solució.
No ho sé, isnel... la veritat és que ara ja no sé ben bé que m’empesco. Saps què passa? que amb la foto del xicotet posada com a solució, m’estic fent tota una sèrie de replantejaments davant del mirall, i en aquests moments tinc un cert atabalament. Si no et sap greu, ja hi pensaré un altre dia, val? ;-)
Doncs, serà una altra història, aina. Només em faltaria ara, haver-me de discutir amb tu. ;-)
Em sap greu de no poder-te ajudar, joan. Jo ni tan sols l’he vist mai al xicotet en qüestió. La que si que el va veure va ser la mar, que és qui en va fer la foto. Ja saps, doncs, cap a on has d’anar a preguntar... ;-)
Publica un comentari a l'entrada