diumenge, 16 d’agost de 2009

122



El nàufrag li està agraït a l’illa per haver-lo salvat d’ofegar-se. El nàufrag odia a l’illa per retenir-lo en el seu captiveri.

4 comentaris:

elur ha dit...

El nàufrag es preocupa mai per l'illa?

No estem mai contents... !

Una abraçada Pensador i petons!

el pensador ha dit...

Quina gran veritat, elur. Mai estem contents. I en quant a si el nàufrag es preocupa o no per l'illa, doncs, potser si el que vol és sobreviure-hi o fins i tot arribar-hi a viure, més li cal que la resposta sigui afirmativa. Clar que si de la humanitat en fem un sol nàufrag, i del món una illa dins l'univers, no som qui per predicar amb l'exemple, oi? ;-)
Un petó, elur.

elur ha dit...

estava jo ara pensant en aquesta teva frase... (és que la feina ara mateix és avorriment) ... i m'he preguntat: i si l'illa i el nàufrag co-habiten en cadascun de nosaltres? què seria l'illa i qui el nàufrag i viceversa?

(...tornar a la feina després de vacances amb alegria bé ha de tenir efectes secundaris)

una abraçada!
petons!

arsvirtualis ha dit...

Suposo que això implica -fins a cert punt- l'evolucionar; tenim una fita, arribem a ella i poc després ja mirem cap a l'horitzó per saber quina serà la propera.