De grans, en mancar-nos la inconsciència de l’adolescència, ens reprimim a donar el pas.
dilluns, 3 de novembre del 2008
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
...i em direu boig; mes des de la meva follia, us ensenyaré fins on el vostre seny no us permet arribar ni en somnis.
8 comentaris:
Quina gran veritat Pensador!
És curiós com a mida d'anar-se fent gran i d'aprendre com funcionen les coses, quan hauríem d'estar més segurs que mai és quan n'estem menys.
Un petó de bon dia :*)
No sé si és una gran veritat, elur. Potser això de les grans veritats també està una mica acotat a l'època de l'adolescència. El pas del temps, sempre mestre d'on n'hi hagi d'allò que és relatiu, ens va veure que les veritats, massa cops només ho són a mitges.
Un petó de bona nit ;-)
Sempre m'ha costat veure definits els colors de la consciència i la inconsciència...
De vegades la consciència és tant trapella i la inconsciència tant consistent..!
Avui no sé què dir-te..
Només que els colors van i vénen, com a la superfície de les bombolles...
Salut!
Vejam, marina, a veure si ho he entès...
O sigui, que quan el trapella inconscient, pren dels colors consciència, de fer bombolles en fa una ciència.
Bé, potser no era ben bé així, però, mi he acostat, oi?
Una abraçada, i fins ben aviat ;-)
No és que de grans siguem més conscients, és que no tenim tantes ganes de donar passes (em temo)
doncs afer bombolles per divertiment de grans i petits...
salut
N'estàs segura, Xurri? No ho diràs pas per tu, això? Perquè si ara amb tota l'activitat que duus al damunt, m'has de dir que és menys de la que duies abans, no serè capaç ni d'imaginar-m'ho.
Una abraçada enfocada ;-)
Bona nit, romanidemata. Amb més o menys consciència, o menys o més inconsciència (que no és el mateix), el que de ben segur se'ns atrofia de grans, és la capacitat per divertir-nos (excepcions a banda, és clar) ;-)
Publica un comentari a l'entrada