Cada cop que hom baixa a l’infern, se li apareixen tots els seus dimonis —sí, els seus, perquè no n’hi ha pas d’altres.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
...i em direu boig; mes des de la meva follia, us ensenyaré fins on el vostre seny no us permet arribar ni en somnis.
El contingut d'aquest bloc està sota llicència de:
Catalanitza't
Arxiu del blog
-
►
2014
(1)
- ► de setembre (1)
-
►
2008
(10)
- ► de desembre (3)
- ► de novembre (3)
- ► de setembre (1)
-
▼
2007
(15)
- ► de novembre (3)
- ► de setembre (3)
veïns
- a l'estació de trens (joan)
- a mitjanit (sshhhhh)
- anotacions al marge (giorgio)
- aquari (martí)
- brisalls de mar (mar)
- changing, again (albert)
- Das Schicksal mischt die Karte, wir spielen (Schopenhauer) (arsvirtualis)
- des del balcó (omar)
- des del meu mar (arare)
- el bec del lloro (el lloro)
- el café d'en litus (litus)
- gemma blog (gemma)
- gotes d'isnel (isnel)
- joanaina (joanaina)
- la monja travestida (pentesilea)
- la panxa del bou (júlia)
- la tertúlia (els tertulians)
- missatge rebut (clara)
- mitjanit (aina)
- nòmades del vent (elur)
- post-its sacados de la papelera (xurri)
- saragatona (pere)
- un salt al món (frederic)
- univers privat (bitxo)
- voltant amb voltaire (voltaire)
veïns dins l'ascensor
12 comentaris:
Hi ha dimonis molt ben plantats, m'han dit...
Ja m'agradaria veure els dimonis d'un pensador... ha de ser ben curiós....
i com de pesats, enredrants i punyeters arriben a ser aquests dimonis...ja veus des de menuts dient-nos que ens portem bé o si no aniríem a l'infern i resulta que l'infern moltes vegades el creem nosaltres mateix...encara com que també hi ha cels i tanbé àngels. Bona vesprada pensador :)
I ja costa tenir-los i mantenir-los... Jo per si de cas em reservo els meus!
Em penso que l'has clavat.
Ves en compte, júlia, i no et creguis tot el que et diguin, sobretot per aquestes contrades. Recorda que la principal feina dels dimonis és temptar-te. ;-)
I a mi, anònim, i a mi…
Tot i que en escriure aquest, estem en aquella franja horària que en diem migdia, bona vesprada, joan —és que això de vesprada, sempre m’ha agradat, saps?
D’inferns a la terra, n’hi ha molts. I si bé és cert de què molts d’ells ens els creem nosaltres mateixos, també n’hi ha molts d’altres que ens venen del tot imposats. Potser més i tot. La societat és molt hàbil a l’hora de crear-los. Les —per petites que siguin— desigualtats entre els individus que hi pertanyen, n’és un excel·lent brou de cultiu. I —desenganyem-nos— qualsevol forma de socialització, en tant i en quant s’ha de proveir dels mecanismes suficients que en garanteixin un determinat ordre, comporta en si mateixa desigualtat.
Bé, m’estic enrotllant massa. Tiraré, doncs, pel dret fins al final, i acabaré dient: Tant si l’infern és propi com si no, hi haurà flames que ens cremaran si no lluitem per evitar-les. I és precisament per sortir-ne il·lesos, que ens caldrà recordar que els dimonis que ens tempten cap a elles —les flames—, en tot moment els posem nosaltres.
Guarda’ls, però, sota pany i clau, arsvirtualis. ;-)
Gràcies, isnel.
Però… Vols dir? Clavat, clavat… No ho sé… Potser…
Ai! aquests dimonis que em tempten sempre a quedar-me ancorat en el dubte permanent… —i això que ara, no estic pas a l’infern. ;-)
Tal com diu la Júlia, jo sóc pragmàtica: si "estan bons", que passin!
un petonet!
Només pragmàtica, arare? ;-)
Publica un comentari a l'entrada